Altre relat breu que podreu trobar a
http://relatsencatala.cat si busqueu per
Amira. Allà hi ha altres publicacions que pot ser us resulten interessants. Aquest és la meua forma d'interpretar la Gènesi de la Bíblia. Avise, hi ha errades, les milloraria, retocaria i li posaria un bon maquillatge al text... No obstant, mantinc aquest original per pur sentiment d'enyorança.
Besos! ;)
If God was one of us per Hindra a deviantart.com
I LA LLUM ES VA APAGAR
Era Déu. Així que podia albirar-ho tot des de dalt sense que res ni ningú li fóra ocultat... Encara que acabava d'aixecar-se de la seva migdiada després de crear Gaia i les lleganyes no li deixaven veure més enllà del seu propi llit. Aquesta, tan curosament desordenada com sempre, era una rebolica d'andròmines, trastos i altres estranys embalums que es barrejaven amb CDs prestats dels seus grups interestel·lars preferits per a formar un conjunt que a qualsevol li hauria semblat propi d'un zoo caòtic.
Amb una brusca sacsejada, es va alçat i el mareig que va arribar a continuació li hauria fet caure al terra de la seva divina habitació de no ser perquè a l'últim moment es va agarrar a una de les potes del seu dosser. Remugà, s'havia alçat amb el peu esquerre i ell, tan supersticiós, va creure que era un terrible auguri. Les seves sospites es van confirmar després de treure el cap pel finestral i comprovar que l'àngel Gabriel estava imitant un conegut cantant de rock sideral amb una escombra com suposat micròfon. Per Déu, això no ho podia permetre!
Tan bon punt deixava els assumptes mundans de la neteja de la casa als seus servents, els donava per fer altres activitats no marcades en el Diví Horari. Rondinà al observar que Gabri- com li deia ell amb afecte- utilitzava el pal de la granera com guitarra imaginària. Va pensar en la pobra escombra, quina vergonya estaria passant! A Gabriel li agradava ser el centre d'atenció bastant i sobretot últimament, que venia la dama de la neteja per les vesprades, una jove de poc més de 700 bilions d'anys. Efectivament, Déu no es va equivocar al comprovar que la jove minyona mirava embadalida el diferent repertori de poses de Gabriel.
Va decidir que seria millor deixar el tema per a més endavant quan la seva panxa va rugir a l'estil King Kong para avisar-li del grau de fam que tenia. Déu va mirar el cel, havia dormit tres hores després de la Creació i ja tenia gana. Va cridar a un dels seus àngels des de la balconada de la seua cambra amb l'autoritat d'un déu i quan el jove li va portar el Diví Menú va optar per 3 filets de vedella acabada de crear, acompanyats de xampinyons galàctics, peix imperial del dia, calamars a la divina salsa, espaguetis a la benaventurada... i va seguir assenyalant per ordre tots els plats fins a gairebé la meitat del que incloïa el menú d'aquell dia.
Després d'acabar amb l'última resta del darrer plat, va procedir a observar la seua nova creació terrestre. Va treure el cap pel vora de la seva consciència i va traçar un cercle per a delimitar un espai mental inventat, allí estava ella, una de les seves mitjanament bones creacions- Gabri només l'havia puntuat amb un 5-. Déu l'havia anomenat Gaia, que en la Divina llengua estàndard significava "l'esfèrica", es va felicitar a si mateix després d'haver-la batejat, va recordar, doncs li havia costat molts treballs trobar-li un nom adequat. De fet, els oceans es van formar per la suor que li caigué després de trobar el nom que encaixava, evidentment això suposà un aspecte per tindre en compte a la divina puntuació final- un 5'00000000000001-. Déu estava completament segur que podria millorar la seva marca amb un poc més d'esforç personal i temps- bé, el temps es podia congelar, un dels avantatges de ser Déu-. Estava preparant-se per a les olimpíades multiversals (que no universals, compte amb la dada) de creacions de mons.
Realment la impaciència li corcava l'interior- encara que ho intentara dissimular mossegant-se les ungles- i es va debatre entre esperar uns segons per a veure el resultat final. Sense dubte, li va guanyar l'ànsia i no va voler esperar més. Tenia un mal pressentiment i la seua alerta el va advertir... massa tard.
Gabri, que se situava just darrere de Déu, no va poder aguantar l'espera: va donar una lleugera empenta a Déu, el qual va obrir els ulls entre sorprès i previngut i tropessà estrepitosament contra el Sol, desplaçant-lo del seu lloc original. L'àngel va arribar a agafar-lo per ambdós braços per evitar que Déu esclafara a Gaïa. Va salvar a L'Esfèrica de quedar ben xafada pel cul diví.
-Què has fet?-tronà la veu de Déu en tot el sistema solar.
-Ehh...
-No, espera. No m'ho digues que ja ho sé- els seus ulls van perforar els de Gabriel al veure que portava companyia.
La minyona es va inclinar un poc cohibida davant la ira de Déu, coneguda en tots els multiversos fets i per fer.
-Ho sent senyor, no podia esperar més temps necessitàvem veure la teva gran obra...
-Escolta, fes-te un favor a tu mateix. No intentes fer-me la gara-gara, t'escau mal i...-va dir la veu de déu veient el estrafolari vestuari de Gabri- no combina amb el teu...el teu... extraordinari estil! On t'ho has comprat?-va assenyalar la toga blanca que embolicava la meitat inferior del bell cos de l'àngel.
Gabriel va somriure, sabia que a Déu li agradaven aquest tipus de vestimentes, eren les preferides dels àngels i l'últim crit en moda. No era casualitat que a Déu també li agradara, doncs des que tots s'havien assabentat dels nous gustos del Senyor volien complaure'l- o més aviat cridar l'atenció per a obtenir els seus favors-.
-Ahh, no ho digues, ja ho sé- va dir Déu.
Com també coneixia els secrets i trucs del seu seguici d'àngels per a atreure tant la seva atenció com els beneficis de la seva amistat. Les seues raons per a no fer gens referent a això passaven, entre moltes altres, perquè a Déu li alçava la moral de tant en tant ser elogiat i lloat. Com tot déu, tenia el seu orgull i els seus perfectes defectes que desembocaven en un caràcter canviant i inestable, però diví al cap i a la fi.
-T'escau estupendament, Gabri- va afegir admirant al jove que es va inclinar en un gallard posat.
Déu es va dirigir cap a Gaia para observar-la de prop mentre amb un gest va acostar màgicament a l'astre solar retornant-li la seva posició primigènia.
-Faça's la llum- va pronunciar amb força després de no ser capaç de veure el planeta-.
I es féu la llum a Gaia. Es va quedar estupefacte al comprovar el que temia: el momentani canvi en la trajectòria el·líptica havia congelat la seva preuada Gaia, a més el fet que gairebé la esclafat havia tingut conseqüències fatals. Els pols ara estaven lleugerament aplanats respecte a la resta del que se suposava deuria ser una esfera perfecta. A sobre, amb la glaciació produïda pel distanciament del Sol, les formes de vida existents s'havien congelat. El delicat equilibri de la vida en Gaia s'havia trencat- això van poder pensar els primers éssers terrestres que no van tenir temps de maleir qui els havia creat.
Va haver un tensíssim silenci. Tant que fins a uns asteroides- volves de pols al Diví Món- van començar a caure amb repetida intensitat, augmentant gradualment el nombre de xocs i causant solcs i marques en la polida i llisa superfície terrestre. Uns quants mil·lennis es mesuraven en Gaia com uns segons al Diví Món; així que quan es va haver trencat el silenci amb el crit de Déu- que va ocasionar que uns asteroides més impactessin contra L'Esfèrica- ja havia brollat de nou altra vida a Gaia.
-NOOO!
Va haver un segon silenci, encara més tibant que l'anterior.
Déu estava empipat.
Tot va començar a tremolar violentament. Una veu melodiosa, amb la força suficient per a calmar a qualsevol ésser existent es va alçar per sobre del soroll del tremolor.
-Genial! Perfecte! Magnífic!
-Es pot saber què dius?- tronà amb veu d'ultratomba Déu, sense poder evitar que certa quantitat de saliva escapés de la seva boca.
-Mira el que...
Van observar que en Gaia es van formar noves formes de vida a imatge i semblança del cos de Déu.
Aquest i Gabriel es van mirar. La saliva contenia el ADN DIVÍ i d'ací havien sorgit rèpliques no exactes del que semblava ser Déu, és a dir, éssers amb un gran potencial cognitiu, amb abundant barba i borrissol per tot el cos... encara que no compartien la seva sang màgica, ni les seves altres infinites habilitats ni altra semblança física.
-Oh, per Dé... per mi! Això és el que falta...!
-Senyor, així resulta més original, però segur que això La seua Il·lustríssima ja ho sabia. Sense dubte- va dir Gabriel solemnement sense deixar que Déu acabara la frase- es tracta d'una de les seues millors obres d'art creades.
-Digues millor que era. Gràcies a tu ja no es pot dir perfecte-va seguir Déu amb el mateix to de qui agafa un cabreig monumental.
Gabriel no va tenir cap objecció a tornar a interrompre'l.
-Clar, just per la seva imperfecció ara Gaia és perfecta!- Deixa'm que li explique, senyor- va continuar l'àngel amb desimboltura mentre mirava de reüll a la jove acompanyant-. Tot el món en el torneig d'art sideral està fins a la mateixa aureola, amb perdó, de veure els mateixos sistemes solars de sempre, les mateixes figures perfectament esfèriques, fins als mateixos avorrits éssers... còpies interminables d'astres que no són sinó una inacabable seqüència d'uns altres que ja van ser creats per a gaudi personal. Això a mi sincerament em provoca mal d'estómac, és tot tan rutinari i avorrit- no es va atrevir a dir que La seua Il·lustríssima sempre guanyava i això també era motiu d'avorriment- que un canvi en el pla sorprendrà i agradarà a molts.
Va deixar que les seves paraules assortissin l'efecte desitjat en Déu.
-Mmm... Però aquest planeta necessita un nou nom, Gaia- va dir finalment Déu mirant els pols aplatats- no serveix.
A continuació, els tres es van passar les següents hores discutint sobre quin anava a ser el nom ideal.
-Què tal... Desastre nº 1?-va preguntar Gabriel amb la veu una mica cansada.
-No, ja saps que ha de ser un nom bell- va respondre Déu i va afegir mentre agitava la seva cabellera coquetament- Com el seu creador.
-Llavors per què no Gràcia Divina?-va proposar l'àngel amb una lluentor de reconeixement en els ulls.
-Mmm... no sé... què us sembla simplement Blau Marí? No, massa simple- gotes de suor s'esgolaven pel seu front, més d'una ja havia caigut en el planeta al que intentaven inútilment batejar.
-Què tal B.A.T.? Barreja d'Aigua i Terra?
-Què tal si calles i em deixes pensar?- li etzibà Déu, fart de les ximpleries del jove xarlatà. Davant l'avís, Gabriel va desistir de l'intent de posar-li nom al maleït planeta, que semblava resistir-se que el batejaren.
El silenci els va envoltar i certament Déu va pensar i va pensar i... va tornar a pensar. I al final com no podia ser d'altra manera- era Déu- va trobar un nom amb el qual se sentia identificat, tant el planeta com el creador. Havia trobat El Nom Ideal. Déu es va aixecar amb tota l'autoritat que era capaç i amb l'ímpetu es va enganxar amb la túnica i, desequilibrant-se, va caure tan llarg com era al sòl, sense que ningú poguera evitar-ho.
Gabriel i la jove li van ajudar a incorporar-se amb rapidesa felina i Déu va remugar alguna cosa inintel·ligible- bé, sí sabem el que va pronunciar, però La seva Divina Eminència no vol que se li recorde el succés perquè evidentment va ser tan dolorós com vergonyós i amb això faig un vers preciós-.
Ehem... bé, continuem el relat.
Va ser semblant a:
-A la merda amb?(**2%6/()=%?/&?$%*?), que ho trien ells!- proclamà després d'un atac de ràbia incontenible al comprovar que, a sobre, ja no recordava El Nom Ideal.
Seguidament, Déu desaparegué amb un sonor cruixit. Va passar un dia sense que Déu tornara a esmentar el tema de la seva caiguda; deixant que els nous inquilins de Gaia decidiren el nom del planeta per ells mateixos. En aquell dia, passarien moltes coses, Déu ho sabia, però volia sentir-ho més de prop, encara que tampoc era una perspectiva agradable retornar a l'estància on havia caigut. El seu cul i l'orgull encara li feien mal.
No obstant això, no va poder evitar fer una ullada i, després de comprovar les nombroses barbaritats de la raça dominant al planeta blau anomenat irònicament Terra, va manar cridar al seu fill i la dona muller a la Divina Estància.
-Vull que baixes ací- va assenyalar a la Terra- perquè dones a conèixer el món en el qual vivim, no els vaig crear perquè barallaren entre ells com estúpids. Són com xiquets menuts, necessiten un líder, vull que tu sigues aquest.
-Com desitges, Pare- va respondre Jusés.
Li va lliurar un pergamí en el qual havia tot tipus d'indicacions per a tractar amb ells, inclòs un fals nom perquè no saberen el seu, ja que conèixer el nom d'un ésser Diví els conduiria a la "Destrucció Total"- capritx de Déu-. Incloïa nombroses instruccions per a arribar a ser un bon guia espiritual.
Va tornar a llegir la seva pseudònim. Com s'ho curra l'home!-va pensar amb ironia Jusés.
Déu va notar el pensament però va deixar passar l'ocasió de renyar al seu fill.
-Espere que vages amb compte amb ells, els guies i aprengues el millor que tinguen aquesta raça, entès Jusés? Vull guanyar com siga el campionat altre any més, m'encantaria sorprendre'ls aquesta vegada- digué el seu pare amb un somriure murri a la cara.
-D'acord, però serà curt? No vull que s'allargue més del necessari, m'espera a casa un videojoc- la seva mare, la Deessa, va torçar el gest: no li feia cap gràcia que el jove es passara el dia enganxat a un programa d'aquests- que encara no he acabat. És un arxiu especial dissenyat per a ments despertes que t'ensenya com obrar miracles i ser lloat.
-Oh!... sí, no et preocupes. Tindràs una vida tan curta com ells, serà un sospir i tornaràs amb nosaltres sense que res haja canviat. A més, ací baix fan falta uns quants miracles, observa, prova el joc, aprèn el que pugues i aplica-ho allí. Però donat pressa.
Jusés va dubtar un instant abans de dir:
-Dóna igual. Aniré ara, ja gairebé ho havia acabat. Un ampli i càlid somriure es va dibuixar en el perfectíssim rostre de Déu.
-Així siga.
Tot el seguici que es trobava en l'enorme estada es va dirigir, després de la Divina Família, cap a on estava la galeria d'art del sistema solar. Una vegada allí, Déu xisclà els dits i Jusés va desaparèixer.
Havia un respectuós silenci, que va durar molt poc; de fet, quan el seu fill va retornar en pocs segons, li va sorprendre fins i tot a Déu la rapidesa amb la qual passaven allí els anys. Però, el que més li va sorprendre no va ser la durada de la seva estada entre els mortals terrestres, sinó el mal tracte que va rebre de la majoria. Xisclà de nou els dits i Jusés va aparèixer davant seu, en un estat de salut lamentable. Presentava ferides profundes en cada extremitat, a més de morats produïts per les enormes contusions que el seu cos mortal havia rebut.
Déu sabia el que havia passat. Es va enfurir com mai fins a ara, va curar en un instant al seu fill, mentre aquest gemegava en el sòl. Es va enfurir tant que va voler consultar abans amb el coixí.
Després d'una hora de migdiada va voler treure el cap per a veure què feien aquells estúpids terrestres. I va veure moltíssims desastres, accions degradants i injustícies per tot arreu. I va veure com la hipocresia animal humana arrasava amb tot el que trobava al seu pas, inclosa la fe, aquesta innegable i inevitable capacitat d'empassar-se els contes xinesos dels altres sense molestar-se a usar la lògica -i en cas que es parle als xinesos la traducció correcta de la frase seria "empassar-se els contes marcians dels altres"-. La desesperació regnava i amb treballs quedava un fil d'esperança que mantenia un gairebé inexistent vincle entre les gents que poblaven aquell desgastat i menystingut lloc.
I va continuar veient guerres, mentides, humiliacions, vexacions, injustícies- i fins i tot el que més li va molestar de tot: que utilitzessin el seu nom per a objectius egoistes, com volien que els fera cas si no sabien comportar-se com déu mana?... Bé.... com manava Ell, que per al cas era el mateix.
Déu va observar el teixit de la vida a través dels seus profunds ulls semitransparents, capaços de detectar la veritat i la mentida, l'alegria i el terror més profundament amagat; qualsevol sentiment humà o superior de les races que ell mateix havia creat li era revelat sense cap dificultat. Aquest teixit de vida es tractava d'un tapís, fet amb els fils entreteixits de totes les vides que havia creat en la Terra- el nom ho indicava de manera molt explícita-.
El que va veure no li agradà gens ni mica i per un segon va dubtar sobre la seva sobirana divinitat. El dibuix embastat en el tapís terrestre gairebé havia desaparegut, estava molt deteriorat i ja ni tan sols conservava el color amb el qual Déu ho havia pintat. Això era símbol del ple declivi que sofrien els animals, especialment els humans. Al segon següent d'observar el caos va prendre la decisió més important- després de manar que li feren el seu diví menú per berenar, recepta especial de la seva mare- dels seus cinc minuts despert.
Es va alçar del seu realíssim llit, amb un poc de malaptesa per la seva última vetllada, desconcertat pel comportament dels mortals. Els seus fidels no creien en ell. Això era un fet i un problema. Es va asseure en el seu tron després de gratar-se sonorament el cuir cabellut amb gest pensatiu va dictaminar: "Aquests humans estan realment bojos. Hauria de donar-los una lliçó per la seva incompetència mental i la seva arrogància infinita."
Es va sentir decidit a realitzar el que havia pensat. Així ho requerien les circumstàncies, no havia altre remei. Va trobar el llibre "CÀSTIGS DIVINS I COM OBRAR-LOS" sota el seu llit, entre un parell de boles de cristall trencades, les seves botes de muntanya preferides i uns mitjons en desús que feien olor a crema pastissera. No volgué preguntar-se què feien allí ni com havien adoptat els seus antics mitjons una olor tan especial. Va començar a llegir: "diluvi universal", no aquest ho havia fet feia poc- hem omès certes parts de la història a petició de Déu, disculpen les molèsties-.
Consultà l'índex... Cap càstig li semblava suficient per a aquella raça. Al final va cridar davant si a la Sort, que com sempre estava tan desocupada com sempre. Li va demanar que escollira ella la destinació dels mortals, perquè ell no era capaç de decantar-se per cap.
Ella li sostingué el dit, tancà el llibre i el va tornar a obrir. El dit de Déu es va parar en un càstig desconegut per a ell.
-Com pot ser que no recorde...? Si jo mateix vaig escriure aquest volum!
-Aquest dia teníeu ressaca Senyor meu- va contestar Sort mentre Déu la mirava confós.
-Està bé- va dictaminar mirant el lloc on el seu dit s'havia parat.
Era el càstig adequat certament. Ell creava. Ell destruïa. Què va ser el que va fer primer en el nou planeta, abans de anomenar-se Terra? Déu assenyalà la Terra. I la llum del món es va apagar.
