Ofelia per JordanRobin a http://www.deviantart.com
Registrant els calaixos de l'oblit a http://relatsencatala.cat/ he trobat un escrit que parla del cansament de reviure situacions similars que desconjunten móns. Ho descriu com si fóra un estat actual. Supose que hi ha sentiments que no canvien. Ja sabeu... Això que et sents vella, independentment de l'edat, que ja hem escoltat abans que viure és també altra forma de morir i que som més atractius quan no ens sentim lletjos. Aquesta entrada vol trasmetre eixes cabòries que ens preocupen i ens ocupen gran part del nostre temps. Pot ser per recordar-nos que hem d'enfrontar aquesta mort nostra i viure sense marcir-se, poc a poc, pels racons del nostre dèdal personalitzat.
Us deixe amb una rima de Gustavo Adolfo Bécquer que va escriure a l'adolescència mentre s'avorria sobiranament a Sevilla. No la traduiré perquè trobe que s'entén a la perfecció i em negue rotundament a desvirtuar el poema.
Us deixe amb una rima de Gustavo Adolfo Bécquer que va escriure a l'adolescència mentre s'avorria sobiranament a Sevilla. No la traduiré perquè trobe que s'entén a la perfecció i em negue rotundament a desvirtuar el poema.
Como la brisa que la sangre orea
sobre el oscuro campo de batalla,
cargada de perfumes y armonías
en el silencio de la noche vaga;
símbolo del dolor y la ternura,
del bardo inglés en el horrible drama,
la dulce Ofelia, la razón perdida,
cogiendo flores y cantando pasa.
Gustavo Adolfo Bécquer
AQUESTA MORT MEUA
Em costa tot. Moure'm, respirar; cada moviment em destorba i em provoca dolor inusitat arreu. Cada alenada és com donar la benvinguda a les agulles dins d'un pit cansat. Marcint idees vaig apagant-me la llum, teixint la veritat d'una inhumana raó de ser. Creant una devastadora i poderosíssima punyença.
A
q
u
e
s
t
a
m
o
r
t
m
e
u
a
.
.
.
Diuen que sóc anciana, aquells pensaments. I com s'entén amb 19 anys?
22/2/10
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Digues la teua! :)