dijous, 4 de desembre del 2014

BERLÍN NUNCA TUVO UN NOMBRE TAN BELLO





Fotografía: Jennifer Rojo López. Modelo: Ari Garrido.


You and me we're searching for the same light,
desperate for a cure to this disease.
Well, some days are better than others
but I fear no thing as long as you're with me.

They say everything it happens for a reason.
You can be flawed enough but perfect for a person
someone who will be there for you when you fall apart
guiding your direction when you're riding through the dark.
Oh, that's you and me.

(8)



BERLÍN NUNCA TUVO UN NOMBRE TAN BELLO


Vete, 
que bastante no es suficiente.




No te escribo
porque hay demasiado por decirme.
No te acuso
porque el verbo ser nunca fue.
No te recuerdo
porque ya arrastro dos ausencias.
No te quiero (ver)
porque debo coherencia al salto.
No te hablo
porque la práctica se superpone.
No te busco
porque no me siento bien de pie contigo misma.
No te llamo
porque tu voz también me temblaría.
No te echo de menos
porque aprendí a quererme más.
No te hago inmortal
porque soy persona de mirar a los ojos y de frente.
No te escondo
porque me sé desnuda.
No te cuento la mitad del cuento
porque improvisar es la historia de qué trata.
No te doy la mano
porque con un pie también sé que se avanza.
No te cobro de más
porque a los costes invitaba la casa.
No te acaricio la espalda
porque me entristece pensar que lloverá un lunes.
No te tiento
porque tu distancia es proporcional al miedo.

No.
Y punto.


Aunque entre tanta prohibición suicida
(como sana esquizofrénica ecléctica que se precie),
respire la rutina en llamas,
latente en cada ladrillo del muro
y piense poco sin pensarlo mucho que
Berlín nunca tuvo un nombre tan bello.
Y el verbo emigrar tanto sentido.

4/12/14

dimecres, 26 de novembre del 2014

(OBVIEMOS EL TÍTULO)





Thirsty per Mehmeturgut a http://www.deviantart.com/art/thirsty-73756933



Lo puro permanece. Así que me quedé en cueros. Para variar de alguna manera diferente. Porque una nunca se desnuda de la misma manera, ni tiene sed de la misma manera, ni se masturba de la misma... Eso, quizá, lo dejaremos para otra entrada. Si os parece bien. Y si no, no os queda otra. ¡Besos salados van!


Oh, If I could have you with me
I would be alright
If you can feel the way that I do
We'll be alright.

(8)

Linus Young


(OBVIEMOS EL TÍTULO)




Lo que no se puede coger,
te suda en las manos.


Lo que no se puede coger,
te parte los labios,
los de arriba,
me refiero.

Lo que no se puede coger,
te quita el sueño
para devolvértelo más tarde,
a la hora del té,
con las ojeras agujereadas
por llevar demasiado peso encima.
Yo, que te puse por delante
para no tenerte que arrastrar
y te sé a cuestas.

Lo que no se puede coger,
te plastifica el alma.
Y te quedas como en Babia,
esperando entender la torre de babel
a tiempo, siempre en sincopada soltura.
Ironías de la vida.
Una vuelve del exilio
siendo más óxido que hierro por haber
sentido la ampolla y la llama a la vez
en la cara y la palma,
sin haberse retirado
que eso es de covardes,
amor-
permíteme que te llame eso que no llamo a nadie,
permíteme equivocarme-.

Lo que no se puede coger,
nunca te resbala.
Porque pudiendo no quieres apartar la mirada
de la fragilidad ambulante
que solo te asfixia,
un instante y
vuelve luego para ponerle el lazo
a tu insomio de-mental.


Lo que no se puede coger,
es lo que se quiere de verdad
porque es cierto como dijo Elvira Sastre
que uno es de donde llora,
añadiría que también de donde ríe.
Y es cuando te preguntas en qué estado estás,
cuando sabes que te desterraste tarde.
Y te pierdes por derechos de autor,
otra vez,
como siempre y como nunca antes,
contigo misma.
O sin ti,
que, a veces, viene a ser lo mismo.


Lo que no se pudo coger
fue
tu
mano
aquel
puto
día.

Y te me resbalaste sin medida
(dentro).

26-27-28/11/14




dimarts, 25 de novembre del 2014

VICIOUS






Vicious per Ankooru a http://ankooru.deviantart.com





"Ni valiente ni inconsciente
es la marca en nuestra frente
amantes en el precipicio
no me vengas con que es vicio
no me vengas con que es vicio
no me vengas con que es vicio."

(8)

El Columpio Asesino



"No seas como tantos escritores,
no seas como tantos miles de
personas que se llaman a sí mismo escritores,
no seas soso y aburrido y pretencioso,
no te consumas en tu amor propio."

(...)

Charles Bukowski





VICIOUS I


La gente que lee Bukowski acaba mal del tarro.
Ironías de la vida,
míranos ahora.
Y yo que te puse por delante
para no tenerte que arrastrar.
¿Quién dijo vicio?


10/10/2014- 25/10/2014














dijous, 13 de novembre del 2014

CRISÀLIDE



Magic in your hands per 8o-clock a http://www.deviantart.com



Despertar és transformar-se. Formar-se més enllà del que una persona o col·lectiu de persones pot arribar a pensar des d'un començament. I s'ha de celebrar aquest canvi.  :)



"Mire les flors, immòbils, com nosaltres. Escolte els grans ocells suspesos en l'espai i comprenc la gran veritat"



CRISÀLIDE



Silenci críptic
i acusador.


Ara, les notes acaricien la mateixa melodia,
i així, d’empeus per inèrcia de fer quelcom,
d’esprémer el temps.
som a punt de tot,
a un celobert de possibilitats
de sortir del capoll benevolent.
Recordeu:
ens masturben amb la comoditat
del sofà
i la paüra de la incertesa.
“Què podrà haver fora?”, ens preguntàvem
entre el mur i l’espasa;
sense saber que no tenim
(també fóra cas!)
alternativa.

Jo et mire i ho perboque,
ni que siga per dur la contra
a l’hermetisme de-ment:
s'ha d'intentar.








3/2/14- 18/9/14-29/10/14

dissabte, 8 de novembre del 2014

EL DESPERTAR DE LAS 12:53 H





Human per HopesOnAir a http://hopesonair.deviantart.com



Nota: éste viene intenso.



Somos humanas. Y debemos aprender a crecer con ello.



When you shut me out,
when you turn your back.
I know your reasons, 
I can handle that.
I'm gonna be your ally
whatever you say when you shut me out.
I'm gonna love you anyway.

(...)




EL DESPERTAR DE LAS 12:53 H



“Estoy al borde de un precipicio y mi trabajo consiste en evitar que los niños caigan a él. En cuanto empiezan a correr sin mirar adonde van, yo salgo de donde esté y los cojo. Eso es lo que me gustaría hacer todo el tiempo. Vigilarlos. Yo sería el guardián entre el centeno. Te parecerá una tontería, pero es lo único que de verdad me gustaría hacer. Sé que es una locura.”


El Guardián entre el Centeno- J. D. Salinger


Arrancó el tren.
Era mañana abierta y
una gran entrada en escena.
La mano de una chica tamborileaba cogida a la barra
mientras se movía balanceando tu rojo,
vestido en las uñas de aquel lunes,
justo del color de esa hora.


De repente,
me caí en un recuerdo:
hablabas de algo y yo sin escucharte.
Por un momento,
las que te oímos fuimos sordas a todo lo demás.
Desde entonces comprendo eso de
“la belleza salvará al mundo.”


El cristal del vagón
por donde se colaba la flecha de luz
se me antojó frío,
no me atravesaba.
“Te cambiaría mi pecho por el tuyo,
incondicionalmente.”,
-pensé observando a la chica-.


Y más que ayer
eras presente.
Aún me pregunto cómo se empuja
el silencio para que caiga del lado
de tu cama.
Para poder sostener el grito
con el nudo de la garganta
y que no se hunda el colchón
por el peso rudimental de la pena.
Lo humano es devolverte la desnudez con la mirada,
es querer tocar con los dedos la estela que dejaste,
exhumándome.
Porque es una tarea tóxica admitir
que ahora soy un vegetal.
Pero era invierno
y se dejó notar.


Te imaginaba comprándote nubes de algodón,
era mi forma mantenerme a salvo.
Más tarde,
mientras paseaba tu mano en la mía
entre los caballitos de feria,
me apeteció morderme
(íbamos a acabarnos de todas formas)
y empezar la edad de la glaciación
teniendo la certeza que dan los finales.
Luego proclamé el estado de alerta
por riesgo de inundaciones y descorché el champán,
había que celebrar la (de)función.
Comprendí la relación filial entre el precipicio y el salto,
la atracción fatal que supone,
la dignidad solemne de los violines en los naufragios o
la levedad del ser vaginal, embrionario.
La costra se desprendió.
Emigré de mí misma.


Esa hora fúnebre -la que no avanza en mi reloj desde entonces-
sigue dándose de bruces contra el paso de peatones.
Descubrí que la ciudad es insalubre aunque me lama con éxtasis el pus,
que los candados que la gente coloca en los puentes
son otra forma más de malquererse,
que las personas se rajan la cara
con esa sonrisa vagabunda como de cristal roto,
son engendros adaptados sacados de una película de Tim Burton.


El peligro de darse entera es, por definición, suicida.
Así que se puede decir que fui una suicida reincidente
sin rehabilitar cada noche de esa hora.
“Podría corregir el desequilibrio:
yo pongo la poesía, amor, tú las mañanas”,
-te dije-.
Pero me tuve que ir.
Y lo peor fue que dejaste que me fuera
como esos globos de helio
que se te resbalan de los dedos y te quedas
observando sin hacer nada como desaparecen de la vista
mientras los señalas aturdida,
como si pudieses leer el aire y saber dónde irá.
Putas locas ilusas.
Dime, ¿Para qué hablar menos si lo más importante se sabía entendido?
Así que cogí del brazo el colapso para lucirlo por las aceras.


Bacanales y fiestas de no-cumpleaños después,
llegué a casa de nuevo.
No me quedé a cerrar mi habitación por derribo
aunque sí me obligué a ordenar esta fragilidad ambulante.
Cuando salí de allí- te juro,
amor, sobre la tumba de esta cojera-
nunca más he sabido entrar del mismo modo.




27-28/1/14- 21/8/14- 11/9/14- 7-10/11/1014

dimecres, 29 d’octubre del 2014

TEATRE (DE L'ABSURD?)


Margarete per Radiohat a http://www.deviantart.com




Canviem un poc el to. Investiguem d'on venen els somnis per saber on volem anar? 



TEATRE (DE L'ABSURD?)




Vaig obrir la porta del menjador amb la bandera blanca.
M'esperava un espectacle paròdic.
Entrà una dona.
Tenia les mans mullades i llargues,
li arribaven fins al sòcol, poca broma.
Vaig observar la caixa, una negra que ningú volia veure.
Rascant-me la pell em vaig fer sang mentre analitzava l’escena.

           - No, senyores i senyors,
ningú ha mort ací- vaig exclamar airada
mentre feia un te i seia a la gronxadora
de color fosforescent que cada vegada que emetia el cruixit típic
semblava miolar "és meu, és meu" amb una vehemència esfereïdora.

           - De qui és aleshores
la taca vermella del terra?- preguntà una veu aristòcrata, 
segurament portava bigoti aquella veu.

(Silenci)

       -Shinichi Kudo?- inquireix l'home que portava
(no vos ho havia dit?)
 barret i monocle- Ha descobert alguna petjada?

“Disculpeu... què... què fan vostés
dins meua ment en un dilluns i bon dia?”- pense,
ergo els importune.

Em gire cap a l’altra banda del llit. I sóc conscient de la lògica de res.

            - Investiguem un crim. I sí és sang allò que
veu vosté al terra- diu amb la certesa que dona un gest elegant de gavardina
i el soroll d’un got de whisky damunt la taula.

      -Han mort el llop!- proferí altra veu, guimeraniana sense cap dubte.

"Per què?"


I entenc on estic per primera vegada:
 “Si pense que és real és perquè no existeix.”

Tanque les llums del teatre
i a despertar-se que fa bon sol.


19-20/1/14- 29/10/14

dilluns, 27 d’octubre del 2014

SURPRAIS... AMB ELIANA LAMÓNICA


Runaway per Emmanuelborja a deviantart.com




Continuamos con la sección "Surprais" desde la primera hasta ahora ha transcurrido más de medio año. Anteriormente  en catalán ahora también en castellano, con aires argentinos y desde Baires (como lo llaman allí cariñosamente) tengo el honor de compartir hijito con Eliana Lamónica. Músico, compositora, dueña junto con su socia de uno de los locales de Benimaclet (Loca Bohemia), barrio donde se mueve el ambiente más alternativo de Valencia. Incombustible, las metas que se propone las consigue. Amante de la literatura de Cortázar y Pizarnik entre otros, no podría ser de otra manera, coincidimos en una de las sesiones de poesía que se organizan cada lunes de la semana. Me encantó la experiencia y, como es lógico, repetí y volví una segunda vez también acompañada por Laia Saragossà (que ya sabéis que anteriormente participó en en esta sección).

Y, entonces, ¿qué más cabe decir? La respuesta es: nada. Porque todo surgió como surgen las cosas bonitas: improvisando. Tenéis que leerla y escucharla. Esta no será la primera vez que aparezca por aquí, eso lo puedo prometer. Alea iacta est. O eso decían nuestros mayores. 






Vos y yo.
Y la noche
encima.

Me exilio del mundo.
Grito.

Impregnación sabia.
Música de fondo.

Yo te reclamo
para contemplarte
con tu voz viva
preferiblemente
desnuda en tu sombra.

Un desorden cronológico
estampa su sello
en la floresta.
Quizá fuesen los segundos
que sumó el miedo.

Lamer fue un acto performativo.
El hálito compuso
la sinfonía,
el  pulso helado
hizo el resto.
Y las dos,
nos tenemos en la mano,
con todo el cielo en un rincón,
por si viene la huida
a cegarnos.


20-24/9/14

diumenge, 26 d’octubre del 2014

SURPRAIS... AMB ANDREA KRUITHOF




Fotografia per Andrea Kruithof Ausina





Aquesta entrada va per tot allò dit a temps i amb trellat, com diem per ací. Una companya que ara es troba a l'Índia que no ha deixat de créixer mai ara ens regala aquesta fotografia des d'allí, un dels indrets més indòmits amb una riquesa humana inesgotable. Escolteu? Se sent una veu. Apropeu-se, com diria Robin Williams en El Club dels Poetes Morts, ho escolteu?

 (Carpe... Carpe Diem)



"No tots els dies són bons, cada minut val la pena."

Andrea Kruithof





Pigmentacions. Pujar damunt dels pupitres. I altres formes d'entendre que els canvis impliquen prismes distints.




6-20/10/14


dimarts, 7 d’octubre del 2014

IMATGE





Autumn feeling per Bittersea a http://www.deviantart.com




IMATGE

Amb estima per a Vicent Pla i Boluda, músic excel·lent i millor amic.


Espurneja. Hi ha com l'efluvi infusionat de terra mullada en l'aire. Aspire l'essència refinada d'aquest costum insòlit que és veure't ploure. Sotge com cauen les gotes als palmells de la mà i construeixen onades de colors translúcids. Les transparències s'agombolen encaixonades en cada arruga i plec, sempre he pensat que d'una forma abissal tot misteri té dialèctica i el tacte parla per sí mateix. Bec la pregunta reflectida a l'anvers de les ruïnes; l'empasse amb suavitat. Fa regust d'un ocre nacrat, com de tardor explícita i, amb l'exactitud del color de la bresquilla tardana, note com baixa per la gola. S'eixampla la meua estada en aquell racó lúcid de la ment. Em recree amb la voluntat incipient d'imprimir una empremta en l'acte ja pretèrit. Una de caràcter sensible i dominant. Sonen notes allà, m'aproxime i em mulle els dits dels peus i en bressole la nostàlgia que em provoca tot seguit assassinar-te. Revise les premisses. Però, no, no tenen sentit ni direcció. Algú fa que el paper raspalle la ploma i em taque les mans d'eixe ventall d'ocres. Quasi sense adonar-me'n reprenc altra vegada la vereda de les fulles de l'arbre. Elles també cauen. Emmarque amb tinta fotogràfica el moment. Seguidament, enregire el calaixat i s'hi aboquen els pensaments roders. Rondinen a cegues. Aleshores decidisc enlairar-me amb aquella aigua experta en elevar-se entre el blue d'un cel afilat. La psicòloga pren nota, li dic: "estava prenent un capuccino, tu estaves", sí, ho he recordat: també es pot colonitzar amb abraçades.





6-7/10/14











dijous, 2 d’octubre del 2014

INGENUÏTAT (DESCRIPCIÓ GRÀFICA)





Party Hands per Jamiesson a http://www.deviantart.com



"He arribat a la conclusió que Déu, en els seus designis inscrutables, perdona totes les faltes excepte les d'estil."


 Cartes a Màrius Torres de Joan Sales i Vallès,  


 11 de setembre de 1940


I deixar-se guanyar? No perdem res, solament el temps (o això diu la gent major) però no ens deixem l'estil (siga d'escriure o no) de banda.

 ;)


INGENUÏTAT (DESCRIPCIÓ GRÀFICA)


Voldries anar
a cap altre lloc
aquesta nit?

2/9/14









dimecres, 1 d’octubre del 2014

MENTRE, TORNEM A CASA EN COTXE





La flama per LyNeR68 a http://www.deviantart.com



Aquesta entrada no deuria existir. 

Per què? Doncs perquè tenia previst guardar-me una sèrie de ratlles que en diuen prosa poètica, tan en boga ara (m'encanta aquesta expressió, ehem, bé tornem al que vos deia) per altres finalitats no delictives. Tot i que com sempre ocorre (la gent que conrea qualsevol activitat creativa ho sap) de vegades no pots evitar publicar treballs quan de sobte veus que totes les peces que et faltaven encaixen i et guanya la partida l'impuls. Un Big-Bang en totes les seues lletres. Després, li dones els tocs finals, al menys per als teus benèvols ulls, queda redó. Així, no sé què tindrà aquest grup, Novembre Elèctric, però ha provocat que tu estigues llegint açò. Pot ser més tard, corregisca algun aspecte (ja em coneixeu), no obstant, ens deixem portar, no? Més tard és sempre més tard. 

Abraçades gentola. 




"Vull que no m'oblides, 
vull que te'n recordes vull.
Però l'agost s'està acabant
i encara em neva.
No oblides oblidar
si encara et crema.
Experts en apagar
la flama amb més llenya."




MENTRE, TORNEM A CASA EN COTXE


Per a J.


De nit, en plena lluna pròfuga, desfilen cadascuna de les certeses, cenyeixen el destí final: arribar a tu amb tu. I són les meues pretensions com les provessons borregueres que acostumen a pasturar en les festes del meu poble, esquífides de llum; de fanals que furten protagonisme a les ombres. Elles són el testimoni desafectat (i desinfectat) del passeig nostre. Perquè ho confesse: jo sempre t’he mirat com es mira un miratge, amb la certesa de ser-hi al lloc adequat. I, a contracor i amb causa, començarà el batec a accelerar eixe pensament quan et mire: “ja vinc, amor, ja vinc”, i encetarà el camí de tornada en temps futur. Derraparà i s’esvararà per l’enquitranat sangonós d’aquest cos apàtrida, ho sé. El silenci críptic del retorn serà l’indicador; vindrà per la vorera el desfici i serem a una distància infinitesimal l’una de l’altra. Sé que també s’agombolarà en la finestra del cotxe l’avenir, estampant-nos contra la realitat a 200 km per hora. En aquest precís moment, ens elevarem. Per fi, allà dalt, entre les lloances i la galinassa que suposa ser la projectista del somni, et veuré com la primera vegada però mil vegades més. Aleshores, fermaré un passat que ja no ens arriba a la sola de les sabates, un que siga plúmbic, un pastac insípid per llançar-lo al fem. Així, amb el mateix posat eixorc de qui no veu més enllà de la circumscripció d’una vida monosèmica, faré un estufit, resignant-me a tu. Sí. Em recrearé en l’incís d’una pausa a tempo di valse i, tot seguit, m’empassaré la saliva que em  cau cada vegada que pronuncie el teu nom en l’Estació del Nord de València. Per què allí? Perquè era l’indret on ens perdérem aquell divendres, on anem i d’on venim sempre, del record carbònic. Allí no existeix el temps, ni la glòria pudenta de saber-me certa quan dic que no podem, jo haig de marxar i tu t’has de quedar ací. En l’andana tot són pàmpols modernistes fruits de l’elació que sempre ha pretés desvestir-te, encara i com mai abans. Ho faré, amor. M’ho he promés. Demanaré ajuda quan et veja amb els mateixos ulls que et veu un cec. Mentre, tornem a casa en cotxe. I jo ja t’enyore.


3/2/14- 18/9/14-25/9/14






SURPRAIS... AMB CAPARRUT'S MARCH



Fall Perspective per Tourofnature a http://www.deviantart.com




Perquè aprenem d'anar fent. Altra col·laboració per a la secció "Surprais" des de Mallorca: Caparrut's March.

Agraïda. 

:)



LLUITA DE TARDOR


Amb l’inestimable ajut de Caparrut’s March.



Esquerdills suraven en l'aire
i es despullava l'arbre de nostàlgia,
el brancam tot plorava
perduda la joventut i la lluentor daurada,
Quina serà ara la finalitat?
Amb la decadència rugosa no s’hi juga.
Descobrirà dins un mar nuvolós
el far que en tanta nit et porta el dia;
perquè arronsar les esquenes en sap tothom
que vulga esblaimar-se també de tenebres.
Es tornarà vinagre
i només serà calvari el seu temps,
s'arrelarà per no ajupir-se més
davant les imposicions de qui no li vol bé.
Serà pi fent front als vents
i de les corades profundes traurà la seva bandera
de son ànima guerrera.

30/9/14-1/10/14






dimarts, 30 de setembre del 2014

LIGHTHOUSE





The runaway per HollyBloomhall http://www.deviantart.com



"So tell me what we choose."

Lauren Aquilina


LIGHTHOUSE 

"This will be the place",
said the doctor. 


The risk is just the sent of blindness.
You know that thunders only happens 
when it is raining,
I tried to catch them,
really, I tried my best.
Though there is only bruised hands
all over.
I realized what is the meaning
of foolish:
so close to stay but not to say it.


I was soaked too.
How could I explain that?
You were so whatever.


Write the uncertainty, the effect:
affect, infect, infection, disinfect,
in fact, that was my will.






30/9/14







divendres, 26 de setembre del 2014

TRUCAREM ALS MILLORS GUIONISTES (QUE ACOSTUMEN A SER AMERICANS)





346 ideas per IsisPina a http://www.deviantart.com



Ells no necessiten presentació. Pels adéus a temps. I pels intents també.

 ;)



"Pot ser sí
que se'ns han acabat les idees.
però per reflotar-ho només ens cal algú
que escrigui com fer-ho, 
que ens digui que hem de sentir,
que ens posi un cliffhanger
abans d'anar a dormir.
Que tinc la manera que tot això funcioni:

Li direm al senyor Morricone
que ens composi el tema principal..."

(8)





TRUCAREM ALS MILLORS GUIONISTES
(QUE ACOSTUMEN A SER AMERICANS)


“Però abans que te’n vagis
deixa’m insistir.”





Arronse l’esquena.
Hui em sembla tot desvirtuat
de sentit comú.
Clivellats els motius,
els llavis besen
sense parlar del que pense.
Lligen altres llengües
com alguns (que no han
vist mai una dona masturbar-se)
fan l’amor:
sense ganes.
-com poden ser capaços?!
Barbàrie indígena!-
I al llostre mut
rodola l’astre pel matí.
I fem salts a les palpentes,
i caiem al mateix lloc,
cegues d’una nit bròfega.
Escriu-me, amor,
totes les instruccions a mà
amb la millor cal·ligrafia
que la pluja et deixe fer.
I digues,
què serà de nosaltres
ara que no existim?

8/1/14-13/8/14-11/9/14

DE REVISTA



Ari Garrido. Fotografia de Juan Olmo.




Una secció per recollir els articles i col·laboracions en altres mitjans de comunicació. En aquest cas Portal Comarcal fa unes setmanes em va dedicar una entrevista que podreu gaudir clicant ací: Entrevista a Ari Garrido. Gràcies als companys Ricardo i Juan!


 Abraçades grans i fortes personetes.

Ens llegim! ;)


Ari Garrido

26/9/14

dijous, 25 de setembre del 2014

CADA PARAULA DITA





Too late per CrazyZuzz a http://www.deviantart.com


El temps de les cireres (en aquest cas no en caire reivindicatiu que va prendre més tard, sinó el significat pur d'aquesta coneguda cançó francesa) ha passat de llarg. De vegades també es fa tard massa d'hora. 



Quand nous chanteron le temps des cerises
et gai rossignol, et merle moqueur
seront tous en fête
les belles auront la folie en tête.
Et les amoreux, du soleil au coeur
quan nous chanterons le temps des cerises
sifflera bien mieux le merle  moqueur.

(8)

Jean Baptiste Clément


CADA PARAULA DITA


"Les mans de la Patrícia, deia la Sílvia, no semblen d'ella, semblen les mans d'una artista."

Fragment de El Temps de les Cireres, Montserrat Roig. 



Estàtues i sal
tremolen per esculpir-se
a trenc d’alba
amb cada paraula dita. 
Perquè alguna vegada,
en algun moment
previ i innat
a l'ésser vam escoltar
eixa veu esmolada
de la cridòria carnal a la pell.
Fou verídica la vereda,
i no em penedisc de res.
I menys, de les morts
que arrossegues.
Abans permet 
que em solte de la teua mà,
precipita't, 
però tu sola.


4/2/14-25/9/14